Betacamp 1903 – In memoriam

Bon dia, el meu nom és Silvestre Santaló, mestre, nascut a Albanyà, un poblet de l'Alt Empordà, el 1875.

Em faig present entre vosaltres per compartir una història que va esdevenir en aquestes contrades ara fa una mica més de cent anys. Una història de mestres per a mestres.

Joan Delclòs, mestre a Caldes de Malavella

Tot va començar el maig de 1902. En Joan Delclòs, mestre a Caldes de Malavella, molt respectat entre els mestres de la província, va publicar un article al diari Defensor del Magisterio en què reivindicava una millora del magisteri.

Encara recordo un petit fragment:

Entenc que cal fer alguna cosa que beneficiï d’una manera directa l’ensenyament (...) mentre no ens sigui possible als mestres viatjar i revisar escoles on aprendre nous procediments que comparar amb els nostres, cal que posem la nostra feina a la vista i consideració dels companys. Si és bona, perquè l’imitin. Si és dolenta, perquè n’assenyalin els defectes.

Jo, em trobava sovint amb dos dels meus companys, mestres joves també a poblets de l’Empordà: en Llorenç Jou, mestre a Llançà i en Francesc Navés, a Sant Pere Pescador, jo, en aquell temps, era mestre a Camallera. Coneixíem en Joan Delclòs, més gran que nosaltres, a qui seguíem i respectàvem. Coincidíem amb la seva manera de pensar i -en una de les trobades informals que vàrem tenir en què, ja ho sabem, quan els mestres es troben, acaben parlant de la situació dels mestres i d’educació- vam estar parlant al voltant de l'article i d'allò que en Delclòs proposava.

Vam decidir que podria ser una bona idea el fet d'obrir i fer públiques aquestes trobades a tots els mestres que hi volguessin participar i per això vam convocar els mestres de la zona a una trobada a Figueres el juliol de 1902. El mestre de Roses, Francesc Ferrer, va presentar la importància de la Cartografia i com el dibuix en facilitava el seu aprenentatge. Va ser una trobada familiar, propera, on es van fer preguntes i intercanvis d’opinions. Els mestres participants en van sortir molt satisfets.

Vàrem continuar trobant-nos per parlar i planificar futures accions. En Delclòs havia estat elegit president de l’Associació Provincial de Mestres i aixó ens alegrà, doncs ens facilitaria futures convocatòries i milloraria la convocatòria de Figueres que havia tingut manca de propaganda i difusió.

El 5 de maig de 1903, en Llorenç publicà un altre article al Defensor del magisterio -diari que llegíem molts mestres gironins-, en ell, mostrava la intenció de motivar els mestres a participar en les futures trobades pedagògiques. Deia alguna cosa com:

I ja que ningú ens facilita un camí per renovar-nos i formar-nos, no ens queda més remei que la iniciativa popular: l'estudi, el canvi d'impressions amb els altres companys; l'assaig a les nostres escoles; les lliçons a partir de l'experiència; la lectura de diaris i revistes... aquest és l'únic camí -l'aprenentatge entre nosaltres- amb el qual, fins ara, han arribat a ser alguna cosa els mestres que alguna cosa són.

El 5 de maig de 1903, vaig publicar quatre idees de per què calia dur endavant aquestes trobades, on, entre altres coses vaig apuntar:

Ho hem de fer amb la finalitat d'il·lustrar-nos els uns als altres, de mantenir una relació de companyonia entre col·legues i de donar-nos suport i ànims recíprocament.

Jo confiava que fossin dotzenes els mestres que assistissin a la primera trobada pedagògica. La de Figueres, per nosaltres, havia estat un simple assaig.

Els meus dos companys i jo estàvem molt engrescats amb aquest nou projecte, teníem grans idees, les compartíem i les fèiem públiques en el Twitter d’aquell temps, el diari de contingut pedagògic Defensor del magisterio, i estàvem decidits a dur a terme aquestes idees i iniciatives. El 5 de juny de 1903, vaig escriure Carta sin sobre, article també publicat a Defensor del magisterio. L'escrit va tenir molt de ressò entre els mestres.

Entre altres coses, vaig exposar que els mestres vivíem aïllats i que calia que ens trobéssim per carregar piles i intercanviar experiències. Per això, vaig proposar d’iniciar unes trobades que podia promoure o convocar qualsevol mestre, aquell qui tingués un dubte o aquell qui conegués noves maneres de treballar i les volgués compartir. Vaig proposar també d'anomenar CONVERSES PEDAGÒGIQUES a aquestes trobades, nom amb què ja varen ser conegudes.

La convocatòria d’aquesta conversa la va fer el president de l’Associació de mestres, en Joan Delclòs. Les converses es van celebrar el 28 de juny de 1903 i va ser un gran èxit. Al cap d’un mes, es trobaven a Girona seixanta mestres de tota la província.

El més important d'aquestes primeres converses pedagògiques no va ser el tema tractat: els treballs manuals a les escoles elementals -que feia poc que el Ministerio de Instrucción Pública havia establert a l’escola com a obligatori i molts mestres ens vam adonar que ens calia formació- sinó el fet de poder-nos trobar amb molts altres mestres, que hi anàvem amb el mateix desig d’ensenyar i aprendre, d’intercanviar punts de vista i experiències, sense jerarquies, amb la intenció de crear lligams entre nosaltres.

Així doncs, en Joan Declòs, en Llorenç, en Francesc Navés i jo, Silvestre Santalò, vàrem ser els alma mater de l’inici d’aquella renovació pedagògica que es volia aconseguir i les converses pedagògiques la seva primera acció.

Cal dir que les trobades informals entre mestres no eren una novetat. Molts ens trobàvem per fer un cafè o fer petar la xerrada en petit comitè i sempre acabàvem parlant d’educació –tot i que, en aquelles trobades, molts cops el tema de conversa se centrava en la precària situació dels mestres o com havien d’omplir els formularis per demanar els sous, trasllats o altres aspecte burocràtics.

Aquell mateix any, van tenir lloc tres converses més a Figures, Olot i altre cop a Girona; també es van iniciar converses pedagògiques a les terres de Lleida -precursores aquestes del futur grup Batec- i de Tarragona. A Barcelona, el moviment es va iniciar tres anys més tard.

Tal va ser l’èxit d’aquestes primeres converses pedagògiques a Girona que els mestres participants de Sant Pere Pescador van proposar que les converses pedagògiques no fossin d’un sol dia. Així que aquell mateix estiu, durant deu dies, vint-i-set mestres -quinze homes i dotze dones- entre ells jo mateix, ens vàrem trobar a Cassà e la Selva, al Gironès, a l’escola del senyor Carles, qui va cedir els locals per fer l'estada.

Pot considerar-se la primera escola d’estiu del país, la primera escola d’estiu de tot Catalunya, el primer Betacamp.

Imitant aquesta escola d’estiu, se’n van realitzar altres de 1903 a 1906 a diferents punts del país: Barcelona, Reus, Falset, Girona i Lleida.

Aquestes trobades tenien uns trets característics: eren convocades pels propis mestres que, convençuts que no en tenien prou amb la formació inicial que rebien de les Escoles Normals, s'autoorganitzaven per continuar amb la seva formació a partir de temes que els interessaven i prenien consciència que tothom tenia coses per ensenyar i per aprendre, en funció del seus propis interessos.

Poc després, entre 1904 i 1906, tres de nosaltres vàrem ser destinats a Reus, Barcelona i Vic. Semblava que les converses desapareixerien, però aquestes van seguir endavant. L’entusiasme es va estendre a altres mestres. Delclòs i Jou les impulsaren a Barcelona i jo, un cop vaig retornar a Girona, me'n vaig fer càrrec a la zona gironina.

Les converses pedagògiques van adobar el camí dels futurs Cursos d’Estiu i tots els treballs i congressos del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.

De tot això, en sou hereus i una mostra que l'esperit de les converses pedagògiques és viu són aquestes estades de Betacamp, curiosament, ara, a la mateixa zona on tot va començar.

Acabeu de tenir una bona estada.

Silvestre Santaló (1875-1960)

El Sermó del Joan Serra. Betacamp 2019.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *